Què és l'art? / ¿Qué es el arte?

Què és l’art sent i crea projectes

View more presentations from home

Que es el arte sent i crea projectes

View more presentations from home

Què és una emoció

Què és una emoció

View more presentations from home

La filosofia de SENT I CREA projectes

Punt de partida de la filosofia de SENT I CREA projectes

Partim de la psicologia holística, entenen que l’ésser humà s’ha de entendre com un tot i com a tal, la nostre tasca vol cobrir tots els aspectes que creiem són necessaris d’assolir per una bona convivència social i personal.


Rafael Yus Ramos (Doctor en Ciències per la Universitat de Granada) en els seus llibres en torn L’Educació Integral ens obre aquests aparats.


Dimensió personalFísica - Psicològica- EspiritualEducar el cos
Educar les emocions i la individualitat
Educar el caràcter i l’esperit
Educar la creativitat
Educar des de l’experiència


Dimensió interpersonalSocial-comunitariaEducar per la justicia social
Educar per la comunitat
Educar per la democràcia


Dimensió ecològicaEducar la visió integradora
Educar la complexitat
Educar per l’aldea global


Partim d’artistes contemporanis que desenvolupen conceptes que nosaltres tenim molt presents, vinculats con la holística.


-En la dimensió personal (Sensorialitat-Emoció).El JO INTERIOR.-En la dimensión social (Conductes assertives, Empatia , Habilitas socials) Cohesió social, Multi i Interculturalitat. Coeducació. JO I EL MEU ENTORN.
-En la dimensió ecològica. Economia sostenible. Obsolescència. Reciclatge de materials. JO, LA NATURA I EL COSMOS.


Ens a centrem amb el artistes:


JOSEPH BEUYS – “L’art com a curació”
Treballa la natura (geometria divina)
Treballa a la dona com a deïtat, i com a recol•lectora dels aliments que genera la natura.
Treballa el nomadisme i el funcionament de les societats a partir de l’estudi de les abelles.
Treballa els conceptes de vida/mort/vida.
Treballa els simbolismes culturals i és multidisciplinari.
Iniciador del moviment ecologista (verds a Alemanya).

Joseph Beuys -La Pell-

View more presentations from home

ANA MENDIETA. “La dona i la natura”
Treballa la vinculació de l’esser humà a la natura com a part integrant de la creació universal.
Treballa els conceptes de vida/mort/vida.
Treballa la dona com a deïtat i com víctima de gènere.
Treballa els simbolismes culturals i és multidisciplinària.

Ana mendieta

View more presentations from home

ANTONI GAUDÍ “Natura, home i arquitectura”
Les seves propostes sempre parteixen de l’observació de la natura.
Treballa la natura (geometria divina)
Treballa els conceptes de vida/mort/vida.
Treballa els simbolismes culturals i és multidisciplinari.
Es respectuós amb la natura i podem dir que va ser un dels iniciadors del reciclatge.

Gaudim Gaudí

View more presentations from home

                                   ------------------------------------------------
Els tres artistes tenen en comú l’observació i la integració del ésser humà a la natura. Estan molt vinculats amb la filosofia i l’antropologia . Les seves obres son transcendentals. Estan vinculats amb la cultura esfèrica de línia més oriental.


SENT I CREA projectes, contempla en totes les seves propostes, tres aspectes importants.
-Una visió  Sensorial i Perceptual de les imatges, els objectes i els recorreguts de espais en el carrer, edificis, places o en la natura.
-Una visió identificativa d’aquests objectes o recorreguts, fent una representació plàstica d’allò observat. Aquí intervenen les emocions experimentades en el procés.
-Una visió creativa (transformació=pensament divergent), creant quelcom nou d’allò observat.

Yona Wallach o la llum salvatge Eduard Feliu (extracte)

© IEC, Societat Catalana d’Estudis Hebraics

Eduard Feliu 

Per més que no sigui del tot necessari d’inscriure Yona Wallach en el marc d’un país i d’un temps concrets per a entendre-la, pot ser útil, tanmateix, de donar-ne algunes dades biogràfiques bàsiques que ens permetin d’acostar-nos una mica més a la comprensió correcta del clam desesperat, dolorós, sovint nostàlgic d’un món utòpic o somniat, que els seus poemes ens fan sentir. Sapiguem, doncs, que el pare de Yona, Mikhael Wallach, arribà a Haifa l’any 1932, procedent d’un poblet de Bessaràbia, i que el 1935 es casà amb EsterGoffman, nadiua del mateix poble. S’instal·laren a Kefar Onó, aleshores en els afores de Tel-Aviv (avui Qiryat Onó, dins la zona metropolitana d’aquesta ciutat) i al cap de sis anys d’haver tingut una primera filla, Nira, nasqué Yona, el 10 de juny de 1944, en els primers dies del desembarcament aliat a Normandia, notícia de la qual tothom estava pendent en aquells moments.

El juliol de 1948, quan Yona ja tenia quatre anys, Mikhael Wallach morí defensant heroicament la terra d’Israel. Un carrer de Qiryat Onó porta el seu nom. La mort del pare marcà de manera inesborrable la vida de Yona Wallach. El seu record mitificat és un dels elements més actius de la poesia de Yona Wallach i un dels motius de la constant meditació sobre la mort que omple els seus poemes. 

La vida de Yona Wallach no fou gens plàcida. Les relacions amb la mare foren sempre tenses i les baralles contínues, però visqueren a la mateixa casa tota la vida. Ester Wallach morí de la malaltia de Parkinson el juliol de 1985, just tres mesos abans que morís la seva filla poetessa. Yona Wallach va ser una adolescent difícil i complicada, descentrada als ulls de molta gent que la conegué, amb tendències sexuals ambivalents i grans accesos d’ira. No volgué acabar els estudis secundaris, però l’any 1961, quan tenia disset anys, es va inscriure en un institut de Belles Arts, on aprengué dibuix, mentre continuava escrivint poesies, la seva passió d’ençà que a tretze anys llegí Fulles d’herba de Walt Whitman. Essent encara molt jove avortà voluntàriament. 

La idea de ser mare li era impensable. El poema «Absalom», que al·ludeix a aquest incident, reflecteix, sentiments ambigus sobre la qüestió. 

L’hivern de 1964, quan ja havia aconseguit de publicar el primer poema, el seu estat nerviós arribà a un tal punt que ella mateixa decidí de demanar assistència psiquiàtrica a causa d’un irreprimible desig de matar sa mare i de diverses fòbies, insomnis, malsons i al·lucinacions que no la deixaven viure. Els metges la van tenir hospitalitzada quatre mesos. El pensament de la mort i el temor de morir jove no la deixaren mai de petja, i els expressà en múltiples poemes. L’any 1972 intentà suïcidar-se prenent una sobredosi de píndoles (però ella mateixa se’n féu enrere i corregué cap a un hospital perquè li fessin un rentat d’estómac). Freqüentant els cafès de Tel-Aviv féu amistat amb nombrosos joves poetes d’avantguarda: Wieseltier, Hurvits, Shabtai, Shammas, Someck, Silk, entre d’altres, amb els quals tingué estretes relacions literàries i amoroses. 

Excepte en alguns casos, com Wieseltier, de qui estigué veritablement enamorada, desfeia els lligams a la mateixa velocitat amb què els creava. Participava en les tertúlies literàries dels seus amics lletraferits i en algunes activitats teatrals i radiofòniques. Parlava —diuen— amb molta loquacitat, amb un doll inestroncable de paraules en una llengua rica i expressiva (pel que sembla no conegué mai cap altra llengua que l’hebreu) i d’una profunda musicalitat. La seva manera de vestir era força extravagant i el seu posat provocatiu. 

Era una dona excèntrica; volia cridar l’atenció i ho aconseguia. El desembre de 1982, li detectaren el càncer que la duria a una dolorosa mort el setembre de 1985. Tenia quaranta-un anys, com la poetessa Rahel (1890-1931), de qui es creia (ben sincerament segons afirmen els seus íntims) la reencarnació. Desaparegué d’aquest món d’horrors (així l’havia anomenat més d’una vegada), els mites i les repressions del qual havia intentat destruir amb l’art de la paraula i amb un gran instint de combativitat, essent per als uns una de les més grans poetesses de la literatura hebrea moderna i per als altres l’encarnació d’un esperit blasfem, dues coses, val a dir, que no són pas incompatibles.

Poemes. 

Jonatan 

Travesso el pont corrents
i els nois m’empaiten
Jonatan
Jonatan criden
una mica de sang
per eixugar-nos la mel
deixo que em punxin amb una xinxeta
però els nois en volen més
són nois
i jo sóc Jonatan
em tallen el cap amb una tija
de gladiol i amb dues
el recullen i en fan un bolic
amb un paper que cruix
Jonatan
Jonatan diuen
sisplau perdona’ns
no ens pensàvem que fossis així.

Lota 

Lota es pentina amb unes alicates
els seus cabells són rulls d’acer
pren píndoles contra uns quants
sentiments inconfessables
es vesteix amb fil de teranyina
i se’n va allò
que Lota copsa en lloc
de la veritat és que tens
un cos meravellós per què
et cal la pipa de la guerra
però Lota prenia píndoles
i ara entén només mots.

Cançó de bressol 

Lamentar el desig no
no hi ha lloc per al plany
la bardissa creix salvatge
a ritme de jazz
el que sentim
en dones histèriques
és el feble ressò
del desenllaç sonor
una cançó de bressol
que és una xarxa de caçar papallons
i una altra cançó
que és una altra xarxa.

La casa és buida 

La casa és buida i l’abeurador trencat
Noemí que el meu cor estimava on
ha anat. La casa saquejada, els armaris
buits. Noemí se n’ha anat esglai
quins brodats o quins parracs cobreixen
el seu cos. Els vergers estan secs, la terra
abandonada. Males herbes i esbarzers.
Els ases ja no hi trepitgen la pols
i Noemí no fa que s’ajeguin.
Noemí que el meu cor estimava. Ocell
aquàtic i vida i Noemí on ets
amiga, qui no la faria ressuscitar
tant de bo fossin encara els seus dies plens de vida
i em convidés a la jonceda.

Absalom

Una vegada més
cal que faci memòria d’Absalom el meu fill
el cabell del qual s’embullà a les meves entranyes
i no vaig ser capaç
d’acabar Absalom el meu fill
construeixo les possibilitats del meu sentiment
la compassió m’inunda
i l’anhel possible
el desig atàvic
i Absalom a qui no fou concedida
una altra reencarnació Absalom serà
el meu amor i palparé el seu record
quan Absalom el meu amor
és sensació corporal o com el meu ventre
buit d’Absalom el meu fill
esdevé seqüència d’estels
errants i una espasa que dóna cops
contra l’imant damunt el seu cor
un sentiment precís:

per quina cosa has de lluitar
i damunt què s’aturarà
el vent
on et durà
el vent fill meu.

És record aquest desfici?  

És record aquest desfici?
Crit d’ocell prim constant
sentor de poma cara al vent
nedo dins el desfici feta un garbuix.
Ara m’acosto adés m’allunyo
una certa fredor davant les coses
quan són festives purifiquen el cos
el nom de Déu es fa real en les coses.
Dolor i purificació vius i agosarats
fins i tot quan es fan més apagats
gens per això perden les fidelitats.

Pren-me com un burgès 

Pren-me com un burgès
seré el teu obrer
em mataré treballant
em deixaré esprémer
i no caldrà que em paguis res
pren-m’ho tot
embolica’m amb deutes
que no pugui satisfer
jo el serf
tu el senyor
paga’m amb mercaderia
i pren-me-la després
amb trossos de terra
que t’hauré de tornar
amb terra
espiritual
grans ermots
que mai no cultivaré
tot serà teu
no em deixis ni alè
ni esperit
ni espai vital
ni personalitat
deixa’m una mica de personalitat
una mica
perquè senti el mal el conegui
no siguis el meu igual
ni el meu company
ni un comunista
com no està escrit enlloc
com no ha estat mai

El preu de la lllibertat 

Una vegada més vull oblidar
l’amarga experiència
de rebre’t
desvalguda
com una «nena».
Vam parlar de llibertat
i ens vam oblidar d’alliberar-nos nosaltres
de tota dominació.
Una vegada més m’adono
que només puc recordar
a qui conec.
Oblidar un poc
un poc airejar-se
viure un instant
en un món bo
com si conegués
allò que conec
i he adquirit
per amarga experiència.
Com si no tingués preu
la llibertat.
Com si cada instant
no hagués de ser una guerra
d’independència
i com si a cada instant
no hi haguessin territoris
a ocupar
per un invasor
quan tota la meva garantia
és l’experiència.

Ja no m’agrada tant jugar amb la por 

Jugava amb la por
com qui juga amb un infant
agitant-la davant meu
mirant-la de fit
i cridant-la
por vine por,
llegia
les coses
més paoroses
m’abandonava a les sensacions
com si això fos l’única cosa
encara jo
la por,
les petites pors no tenien interès
només la gran por
que s’ho enduia tot
ara ja no m’agrada tant tenir por
m’he trobat asseguda
cridant-la de nou en xiuxiueig
com en altres temps
por vine por
vine a jugar amb mi a fer por
em pensava que era això
el que havia de fer
aleshores en aquells temps
tenir por,
restava glaçada de por
veia coses terribles
o les sentia
va començar un dia
vaig descobrir la por
vaig descobrir altres coses
la follia per exemple
però això en un altre lloc
d’una forma semblant,
vaig descobrir les sensacions humanes
vaig trobar el xoc de la interpretació després
vaig entendre coses diferents
i d’altres coses en vaig estar farta
però la por va ser la darrera
vaig caminar per llarguíssims corredors
sempre llarguíssims corredors
de monestirs hospitals
edificis públics
i em vaig dir
que per començar la por i la follia
les deixo estar n’estic farta
ja no m’agrada tant tenir por,
ha arribat l’hora de la collita
cullo la fruita de la por
en general podrida
i me la miro amb un somriure
sense cap gest d’horror
i me la trec del davant
ja no m’agrada tenir por

Un home no home / una dona no dona
Un home no home
una dona no dona
fan l’amor
a pit nu
sense rostre
sexe cara
com a la càbala
en la màgia negra
l’interior es desclou
perden
la cara
l’home no home
la dona no dona
un sentiment mort a la cara
en els òrgans sexuals
la sensibilitat
el cervell és ple
de bona voluntat
però més encara
de por
i és possible de mantenir
la virginitat
emocional
fins que vingui el messies
i és clar que vindrà
la dona serà dona
l’home home
les seves cares sexuals
i en els seus membres la sensibilitat
ressuscitarà
tortuga blanca
muralla poderosa
que d’onada esdevingué
resclosa per a les emocions
que romp com
una cascada
per a negar
la dona home
i l’home dona

YONAWALLACH O LA LLUM SALVATGE EDUARD FELIU © IEC, Societat Catalana d’Estudis Hebraics

Arte Africano Contemporáneo

Dos visiones
 Masculino & Femenino

Wangechi Mutu

Chris Ofili

Sociedad Liquida

Jonathan Elbaz - instalación

Sociedad Liquida

En esta instalación se representa la forma en que vive la mayoría de la sociedad actual en constante movimiento; la ciudad comiendo la identidad de sus habitantes, creando una identidad propia: la identidad de la ciudad.

De cualquier forma nada es real, nada es eterno, todos somos fruto de la movilidad mezclándonos entre si perdiendo nuestros orígenes.

La instalación consta de tres fases:

-Fase de adaptación,

-Fase de asimilación,

-Fase de la movilidad.

Fase de adaptación: esta fase representa los múltiples procesos de búsqueda y desengaño que recibe el visitante en el país de acogida, cuando crees que llegas a la gallina de los huevos de oro y te encuentras con la realidad; es un proceso de 6 meses más o menos de adaptación y desengaño del mismo.

En nuestro mapa de la ciudad el personaje en cuestión señala los puntos de trabajo en rojo, los puntos de estancia en viviendas en verde, los puntos de reunión con los suyos en azul y los puntos de trabajo en rojo (que son los recorridos donde el personaje se pierde dentro de la ciudad).

Fase de asimilación: es el proceso de aceptar todo, sin rebeldía, con apatía y con la sumisa aceptación de lo cuotidiano. Esta imagen representa al trabajador que después de 6 meses de búsqueda constante por un trabajo temporal de 3 meses pierde su personalidad, para adaptarse y con el sueño de que un mañana, pueda tener algún trabajo fijo.

Fase de la movilidad: En el momento que asimilas tu nueva vida tienes la necesidad de encontrarse con un nuevo yo…este momento y solo en él sientes que nada te ata y que el año que vine no sabes donde estarás, sin amigos o con muchos amigos; buscas incansablemente el propio yo y sus nuevas mascaras y poco a poco estas engullido en esta sociedad,… uno mas, en las listas del paro o al borde de la pobreza…

Representa la prostitución laboral o la tensión y seducción de la desesperación, perdido en esta sociedad al borde de la quiebra.

Resultado gráfico de algunos textos de los mundos fluidos de Zygmunt Bauman:

Dentro de los dibujos habran estos textos del sociologo Zygmunt Bauman:

El mundo fluido es el mundo del desempleo estructural, donde nadie puede sentirse ni seguro ni a salvo. "No existen habilidades ni experiencias que, una vez adquiridas, garanticen la obtención de un empleo y, en el caso de obtenerlo, éste no resulta duradero."

"la descomposición y el languidecimiento de los vínculos humanos, de las comunidades y de las relaciones."

Emancipación:

“Pero lo primero que uno aprende en contacto con los otros es que la única ayuda que nos pueden brindar es el consejo de cómo sobrevivir en nuestra propia e irredimible soledad y que la vida de todos está llena de peligros que deben ser enfrentados y combatidos en soledad.”

“…la individualización ha llegado para quedarse; todo razonamiento acerca de los medios de hacer frente a su impacto sobre el modo en que llevamos adelante nuestras vidas debe partir de la aceptación de este hecho. El abismo que se abre entre el derecho a la autoafirmación y la capacidad de controlar los mecanismos sociales que la hacen viable o inviable parece alzarse como la mayor contradicción de la modernidad fluida, una brecha que por ensayo/error, reflexión crítica y abierta experimentación, deberemos aprender a enfrentar colectivamente."

Individualidad:

"'Nosotros' es el pronombre personal más empleado por los líderes. En cuanto a los asesores, lo emplean muy rara vez: el 'nosotros' es simplemente un conglomerado de yos y ese conglomerado, a diferencia del grupo, no es mayor que la suma de sus partes".

Espacio/tiempo:

La mayoría de los hábitos aprendidos para enfrentar la vida han perdido toda utilidad y sentido: “…los hombres y las mujeres de hoy difieren de sus padres y sus madres porque viven en un presente: quieren olvidar el pasado y ya no parecen creen en el futuro. Pero la memoria del pasado y la confianza en el futuro han sido, hasta ahora, los dos pilares sobre los que se asentaba los puentes morales entre lo transitorio y lo duradero, entre la mortalidad humana y la inmortalidad de los logros humanos y entre la asunción de responsabilidad y la preferencia por vivir el momento.”

Comunidad:

"Una reacción ante su consecuencia más irritante y dolorosa: el desequilibrio, cada vez más profundo, entre la libertad individual y la seguridad."

Una posible síntesis de Modernidad Líquida:

Didáctico como siempre, Bauman comienza desde la primera línea de Modernidad Líquida descubriendo las claves de la sociedad actual:

º Los líquidos, a diferencia de los sólidos, no conservan fácilmente su forma.

º No se fijan al espacio.

º Se desplazan con facilidad ("fluyen, se filtran, gotean, inundan, manan, chorrean, exudan") y, por lo tanto, no es posible detenerlos fácilmente.

º "Hay líquidos- advierte Bauman- que en pulgadas cúbicas son más pesados que muchos sólidos, pero de todos modos tendemos a visualizarlos como más livianos. Asociamos levedad o liviandad con movilidad e inconstancia: la práctica nos muestra que cuando menos cargados nos desplacemos, tanto más rápido será nuestro avance."

Toman consciencia de la identidad en la modernidad líquida en que vivimos creando identidades flexibles y versátiles en constante movimiento.

Daniele Buetti

El lado oscuro de la belleza