Estel -Lola Anglada-

-La imatge d’una lluitadora-

De la Lola Anglada s’han escrit forces biografies i de molt bones. La Diputació l’any 2006, en va fer un bon recull, amb motiu de la L’exposició que realitzà sota el nom "Lola Anglada i l'ideal del llibre".

M. Castillo descriu el compromís personal de Lola Anglada vers el seu país i la seva lluita per la defensa de la llibertat.

Per aquest motiu i des d’aquest blog, m’agradaria subratllar la seva valuosa aportació.

Lola Anglada és va marcar dos objectius clars:

Per una banda, transmetre coneixements i valors als infants per mitjà de la lectura i la il·lustració; es preocupà pel disseny de llibres, cercant que les seves dimensiones fossin les idònies per portar-los dins de la cartera, puig que els que havien en circulació solien ser més grans.

Per la Lola Anglada el progrés d’un país està en la cultura.

A través de les seves obres se’ns mostra una visió detallada de la natura, de les estacions de l’any, dels animals o de les plantes.

Els seus infants protagonistes coneixeran la natura a través del desenvolupament progressiu de totes les estacions, una rere l'altra.

Hi ha sempre una voluntat d’ensinistrar als infants. Ja des de l’any 1925 i a través de la revista “La Nuri” vol embarcar-se en la tasca d’ajudar a transmetre valors d’amor, convivència, coneixement i ganes d’aprendre a viure.

Per altre banda, ens transmet la visió cívica, de una dona compromesa amb el seu país i amb la seva gent.

Al finalitzar la primera Guerra Mundial va viatjar a París gràcies a una beca del Govern francès, col·laborant amb diverses editorials de la capital francesa, on es relacionà amb Francesc Macià i Josep Clarà.
Afí als valors democràtics i la causa catalanista, organitzà una sol·licitud d’amnistia pels independentistes catalanes, acusats de participar en el Complot de Garraf contra el rei Alfons XIII d’Espanya l’1925.
Tanmateix durant la Guerra Civil s’afilià a la UGT en el Comissariat de propaganda on col·laborà activament.

L’any 1937, i a instancies del Comissariat de Propaganda, s’encarregà a l’escultor barceloní Miquel Paredes una figura, que agafes com a referència el conte popular infantil Els tres tambors.

La seva finalitat era simbolitzar la lluita antifeixista del catalanisme popular durant la Guerra Civil i se la titulà «la mascota de la revolució»
La figura representa un nen que avança vestit amb una granota d'obrer, vestimenta característica dels milicians, amb una Senyera a la mà dreta i el puny esquerre alçat, que crida a lluitar contra els facciosos.

Paral·lelament és convidà a Lola Anglada a que adaptés aquesta figura, a fi d’elaborar un llibre que recollís continguts cívics, solidaris i de lluita contra el feixisme. Es volia que des d’Europa , es veies la posició de la Catalunya militant i a favor de la defensa democràtica de la república, lliurament escollida pel poble .
Lola Anglada deia ”El més petit de tots és el fill de la revolució. Ha nascut com una guspira de la fornal on els nostres homes tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l’alliberament del nostre poble”.

Durant la Guerra Civil es convertí en una reportera que dibuixava tot el que veia i deia:

“Dibuixava com podia. Me n’anava al parc de la Ciutadella i dibuixava als milicians que entraven i sortien de la caserna “

Els seus dibuixos de guerra demostren que la seva primordial preocupació era la dona, víctima indirecta, però també directa de la guerra.

Una mostra d’això és la tortura infligida a les dones i l’afusellament d’aquestes juntament amb els seus fills infants.

En el transcurs d’aquests anys de la guerra, les seves obres estan signades amb el nom de “Estel”


Al meu entendre, Lola Anglada la podríem representar com un gran arbre, en la que seu tronc seria: la dona noucentista catalana, polititzada, reivindicativa i reportera dels horrors de la guerra.

Les fulles serien les seves obres literàries i il·lustrades, transmissores de coneixement, amor a la natura, als animals, a les persones...al cosmos.
Les seves nines, finalment, representarien l’estancament, la pèrdua i el dolor de tot allò que estimava.
Reconstruir allò que està trencat. Crear quelcom nou, era la seva única sortida...
Es tancà en el silenci, sense entendre el perquè d’aquell canvi fantasmal.
Passar de l’obertura a la mediocritat.
De la cultura del llibre a la del no res, el buit…

“La rendició i el dolor del més petit de tots, símbol de la revolució”

M’agradaria que el seu nom no estigués lligat únicament als seus contes (d’un gran contingut pedagògic i estètic), a les seves estampes vuitcentistes i a les seves nines mudes..., voldria que se la recordés també pel seu crit fort, potent i reivindicatiu d’una dona avançada al seu temps; una persona que defensava els drets de la dona i també els deures vers la seva societat, pilar d’un futur que s’esperava brillant i esperançador .

                                                    LA CULTURA ÉS LA BASE D’UN PAÍS

Sense cultura no hi ha coneixement.

                                             No hi ha base crítica

                                                                        No hi han canvis potencials

       Els, les que ens dediquem a l'ensenyament li rendim la nostra admiració i gratitud.

Montse Cosidó
Artista i pedagoga