dimecres, 7 de setembre de 2011

Yona Wallach o la llum salvatge Eduard Feliu (extracte)


© IEC, Societat Catalana d’Estudis Hebraics
Eduard Feliu 

Per més que no sigui del tot necessari d’inscriure Yona Wallach en el marc d’un país i d’un temps concrets per a entendre-la, pot ser útil, tanmateix, de donar-ne algunes dades biogràfiques bàsiques que ens permetin d’acostar-nos una mica més a la comprensió correcta del clam desesperat, dolorós, sovint nostàlgic d’un món utòpic o somniat, que els seus poemes ens fan sentir. Sapiguem, doncs, que el pare de Yona, Mikhael Wallach, arribà a Haifa l’any 1932, procedent d’un poblet de Bessaràbia, i que el 1935 es casà amb EsterGoffman, nadiua del mateix poble. S’instal·laren a Kefar Onó, aleshores en els afores de Tel-Aviv (avui Qiryat Onó, dins la zona metropolitana d’aquesta ciutat) i al cap de sis anys d’haver tingut una primera filla, Nira, nasqué Yona, el 10 de juny de 1944, en els primers dies del desembarcament aliat a Normandia, notícia de la qual tothom estava pendent en aquells moments.

El juliol de 1948, quan Yona ja tenia quatre anys, Mikhael Wallach morí defensant heroicament la terra d’Israel. Un carrer de Qiryat Onó porta el seu nom. La mort del pare marcà de manera inesborrable la vida de Yona Wallach. El seu record mitificat és un dels elements més actius de la poesia de Yona Wallach i un dels motius de la constant meditació sobre la mort que omple els seus poemes. 

La vida de Yona Wallach no fou gens plàcida. Les relacions amb la mare foren sempre tenses i les baralles contínues, però visqueren a la mateixa casa tota la vida. Ester Wallach morí de la malaltia de Parkinson el juliol de 1985, just tres mesos abans que morís la seva filla poetessa. Yona Wallach va ser una adolescent difícil i complicada, descentrada als ulls de molta gent que la conegué, amb tendències sexuals ambivalents i grans accesos d’ira. No volgué acabar els estudis secundaris, però l’any 1961, quan tenia disset anys, es va inscriure en un institut de Belles Arts, on aprengué dibuix, mentre continuava escrivint poesies, la seva passió d’ençà que a tretze anys llegí Fulles d’herba de Walt Whitman. Essent encara molt jove avortà voluntàriament. 
La idea de ser mare li era impensable. El poema «Absalom», que al·ludeix a aquest incident, reflecteix, sentiments ambigus sobre la qüestió. 

L’hivern de 1964, quan ja havia aconseguit de publicar el primer poema, el seu estat nerviós arribà a un tal punt que ella mateixa decidí de demanar assistència psiquiàtrica a causa d’un irreprimible desig de matar sa mare i de diverses fòbies, insomnis, malsons i al·lucinacions que no la deixaven viure. Els metges la van tenir hospitalitzada quatre mesos. El pensament de la mort i el temor de morir jove no la deixaren mai de petja, i els expressà en múltiples poemes. L’any 1972 intentà suïcidar-se prenent una sobredosi de píndoles (però ella mateixa se’n féu enrere i corregué cap a un hospital perquè li fessin un rentat d’estómac). Freqüentant els cafès de Tel-Aviv féu amistat amb nombrosos joves poetes d’avantguarda: Wieseltier, Hurvits, Shabtai, Shammas, Someck, Silk, entre d’altres, amb els quals tingué estretes relacions literàries i amoroses. 

Excepte en alguns casos, com Wieseltier, de qui estigué veritablement enamorada, desfeia els lligams a la mateixa velocitat amb què els creava. Participava en les tertúlies literàries dels seus amics lletraferits i en algunes activitats teatrals i radiofòniques. Parlava —diuen— amb molta loquacitat, amb un doll inestroncable de paraules en una llengua rica i expressiva (pel que sembla no conegué mai cap altra llengua que l’hebreu) i d’una profunda musicalitat. La seva manera de vestir era força extravagant i el seu posat provocatiu. 

Era una dona excèntrica; volia cridar l’atenció i ho aconseguia. El desembre de 1982, li detectaren el càncer que la duria a una dolorosa mort el setembre de 1985. Tenia quaranta-un anys, com la poetessa Rahel (1890-1931), de qui es creia (ben sincerament segons afirmen els seus íntims) la reencarnació. Desaparegué d’aquest món d’horrors (així l’havia anomenat més d’una vegada), els mites i les repressions del qual havia intentat destruir amb l’art de la paraula i amb un gran instint de combativitat, essent per als uns una de les més grans poetesses de la literatura hebrea moderna i per als altres l’encarnació d’un esperit blasfem, dues coses, val a dir, que no són pas incompatibles.
Poemes. 
Jonatan 
Travesso el pont corrents
i els nois m’empaiten
Jonatan
Jonatan criden
una mica de sang
per eixugar-nos la mel
deixo que em punxin amb una xinxeta
però els nois en volen més
són nois
i jo sóc Jonatan
em tallen el cap amb una tija
de gladiol i amb dues
el recullen i en fan un bolic
amb un paper que cruix
Jonatan
Jonatan diuen
sisplau perdona’ns
no ens pensàvem que fossis així.

Lota 
Lota es pentina amb unes alicates
els seus cabells són rulls d’acer
pren píndoles contra uns quants
sentiments inconfessables
es vesteix amb fil de teranyina
i se’n va allò
que Lota copsa en lloc
de la veritat és que tens
un cos meravellós per què
et cal la pipa de la guerra
però Lota prenia píndoles
i ara entén només mots.

Cançó de bressol 
Lamentar el desig no
no hi ha lloc per al plany
la bardissa creix salvatge
a ritme de jazz
el que sentim
en dones histèriques
és el feble ressò
del desenllaç sonor
una cançó de bressol
que és una xarxa de caçar papallons
i una altra cançó
que és una altra xarxa.

La casa és buida 
La casa és buida i l’abeurador trencat
Noemí que el meu cor estimava on
ha anat. La casa saquejada, els armaris
buits. Noemí se n’ha anat esglai
quins brodats o quins parracs cobreixen
el seu cos. Els vergers estan secs, la terra
abandonada. Males herbes i esbarzers.
Els ases ja no hi trepitgen la pols
i Noemí no fa que s’ajeguin.
Noemí que el meu cor estimava. Ocell
aquàtic i vida i Noemí on ets
amiga, qui no la faria ressuscitar
tant de bo fossin encara els seus dies plens de vida
i em convidés a la jonceda.

Absalom
Una vegada més
cal que faci memòria d’Absalom el meu fill
el cabell del qual s’embullà a les meves entranyes
i no vaig ser capaç
d’acabar Absalom el meu fill
construeixo les possibilitats del meu sentiment
la compassió m’inunda
i l’anhel possible
el desig atàvic
i Absalom a qui no fou concedida
una altra reencarnació Absalom serà
el meu amor i palparé el seu record
quan Absalom el meu amor
és sensació corporal o com el meu ventre
buit d’Absalom el meu fill
esdevé seqüència d’estels
errants i una espasa que dóna cops
contra l’imant damunt el seu cor
un sentiment precís:

per quina cosa has de lluitar
i damunt què s’aturarà
el vent
on et durà
el vent fill meu.

És record aquest desfici?  
És record aquest desfici?
Crit d’ocell prim constant
sentor de poma cara al vent
nedo dins el desfici feta un garbuix.
Ara m’acosto adés m’allunyo
una certa fredor davant les coses
quan són festives purifiquen el cos
el nom de Déu es fa real en les coses.
Dolor i purificació vius i agosarats
fins i tot quan es fan més apagats
gens per això perden les fidelitats.

Pren-me com un burgès 
Pren-me com un burgès
seré el teu obrer
em mataré treballant
em deixaré esprémer
i no caldrà que em paguis res
pren-m’ho tot
embolica’m amb deutes
que no pugui satisfer
jo el serf
tu el senyor
paga’m amb mercaderia
i pren-me-la després
amb trossos de terra
que t’hauré de tornar
amb terra
espiritual
grans ermots
que mai no cultivaré
tot serà teu
no em deixis ni alè
ni esperit
ni espai vital
ni personalitat
deixa’m una mica de personalitat
una mica
perquè senti el mal el conegui
no siguis el meu igual
ni el meu company
ni un comunista
com no està escrit enlloc
com no ha estat mai
El preu de la lllibertat 
Una vegada més vull oblidar
l’amarga experiència
de rebre’t
desvalguda
com una «nena».
Vam parlar de llibertat
i ens vam oblidar d’alliberar-nos nosaltres
de tota dominació.
Una vegada més m’adono
que només puc recordar
a qui conec.
Oblidar un poc
un poc airejar-se
viure un instant
en un món bo
com si conegués
allò que conec
i he adquirit
per amarga experiència.
Com si no tingués preu
la llibertat.
Com si cada instant
no hagués de ser una guerra
d’independència
i com si a cada instant
no hi haguessin territoris
a ocupar
per un invasor
quan tota la meva garantia
és l’experiència.

Ja no m’agrada tant jugar amb la por 
Jugava amb la por
com qui juga amb un infant
agitant-la davant meu
mirant-la de fit
i cridant-la
por vine por,
llegia
les coses
més paoroses
m’abandonava a les sensacions
com si això fos l’única cosa
encara jo
la por,
les petites pors no tenien interès
només la gran por
que s’ho enduia tot
ara ja no m’agrada tant tenir por
m’he trobat asseguda
cridant-la de nou en xiuxiueig
com en altres temps
por vine por
vine a jugar amb mi a fer por
em pensava que era això
el que havia de fer
aleshores en aquells temps
tenir por,
restava glaçada de por
veia coses terribles
o les sentia
va començar un dia
vaig descobrir la por
vaig descobrir altres coses
la follia per exemple
però això en un altre lloc
d’una forma semblant,
vaig descobrir les sensacions humanes
vaig trobar el xoc de la interpretació després
vaig entendre coses diferents
i d’altres coses en vaig estar farta
però la por va ser la darrera
vaig caminar per llarguíssims corredors
sempre llarguíssims corredors
de monestirs hospitals
edificis públics
i em vaig dir
que per començar la por i la follia
les deixo estar n’estic farta
ja no m’agrada tant tenir por,
ha arribat l’hora de la collita
cullo la fruita de la por
en general podrida
i me la miro amb un somriure
sense cap gest d’horror
i me la trec del davant
ja no m’agrada tenir por

Un home no home / una dona no dona
Un home no home
una dona no dona
fan l’amor
a pit nu
sense rostre
sexe cara
com a la càbala
en la màgia negra
l’interior es desclou
perden
la cara
l’home no home
la dona no dona
un sentiment mort a la cara
en els òrgans sexuals
la sensibilitat
el cervell és ple
de bona voluntat
però més encara
de por
i és possible de mantenir
la virginitat
emocional
fins que vingui el messies
i és clar que vindrà
la dona serà dona
l’home home
les seves cares sexuals
i en els seus membres la sensibilitat
ressuscitarà
tortuga blanca
muralla poderosa
que d’onada esdevingué
resclosa per a les emocions
que romp com
una cascada
per a negar
la dona home
i l’home dona
YONAWALLACH O LA LLUM SALVATGE EDUARD FELIU © IEC, Societat Catalana d’Estudis Hebraics

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada